LA TORRE DE BABEL
Nemrod, Alexandre Magne, Dr. Zamenhof
Per a aquesta secció he pensat fer un assaig sobre la construcció de la Torre de Babel, que amés encaixaria amb la idea principal del número (La Utopia). La meua intenció es presentar el que va suposar la construcció de la Torre de Babel a les diferents concepcions de la historia, presentant-la sempre com un objectiu mai assolit.
Nemrod, el rei bíblic que apareix a la Gènesis, primer impulsor de la construcció de la Torre, representaria en primer lloc la arrogància humana front al poder omnímode de Déu. Suposaria, com el mite de Prometeu, la lluita de la humanitat per a recuperar la seua essència alienada per la projecció ideològica del concepte de perfecció en Déu (tesi de Feuerbach). Ací, només la humanitat unida pot arribar a crear una construcció que arribe al cel (simbolisme de la divinitat). La fractura lingüística apareix com la sanció divina enviada mitjançant els arcàngels per a que la humanitat, confosa per la seua propia diversitat i complexitat no sapiga auto-gestionar-se, i quede per sempre perduda a les lluites d’uns contra els altres. La diversitat es presenta com a handicap, incidint en el factor de l’alteritat com a aspecte més significatiu.
Alexandre Magne també es va plantejar reconstruir la Torre de Babel en arribar a Babilonia, segurament boig de poder després d’haver conquerit tot Àsia. En aquest cas, el intent significa la divinització del emperador, la efígie del individu coronant el món. Aquesta volta la divinitat de la humanitat com a tal es usurpada per el poder polític, militar, i religiós del màxim emperador.
Però al mateix temps, els savis grecs colonitzats (principalment Aristòtil, el seu tutor) van saber vore en la conquesta la oportunitat per a expandir la seva filosofia arreu del món. S’entra així en una de les etapes més interessants de l’art clàssic: l’etapa helenística, on les guerres púniques suposaven el fi de la seua civilització tal com l’havien conegut sempre. La por còsmica generada per aquesta fita històrica va fer que pergueren la confiança en els seus Déus, es tracta el tema del pathos, l’angúnia de la humanitat al sentir-se sola a l’univers i vore’s obligada a funcionar per si mateixa (Laocont i els seus fills).
L’imperi alexandrí apareixeria com el caos que trenca un ordre preestablert, una solució precària i subsidiària de gestió de la diversitat humana. Alexandre també aliena la humanitat del món, però es un primer pas que si més no, ha aconseguit eliminar la presència d’entitats transcendents (Déus) que ignoraven la riquesa intrínseca de l’esser humà.
I com última etapa, el Dr. Zamenhof, un simple oculista polonès, que en vista de la cacofonia lingüística producte de la immigració obrera que es vivia a la seua ciutat, va tindre la lògica idea de inventar un idioma universal: L’esperanto. La idea, utòpica per antonomàsia, era aconseguir la comprensió mútua de tots els pobles de la terra sense la discriminació que suposaria utilitzar un idioma preexistent com a llegua franca. És, com sempre a suposat la idea de la Torre de Babel, l’objectiu de construir un sostre on la humanitat puga viure plegada sense que tinga que esser sotmesa a un poder aliè, sense renunciar a tota la seua riquesa i diversitat.
Avui, es pot dir que l’esperanto haja esdevingut un fracàs definitiu? Bé, el pragmatisme de la societat de consum i l’utilitarisme del mercat han aconseguit que gran part del món pense així, fent que la primera opció lògica al moment d’aprendre un idioma siga un dels majoritaris: anglès, francès, espanyol... Tot i així, encara avui en dia existeixen milers de associacions i colectius esperantistes arreu del món. La presència d’aquestos a la nostra ciutat és molt minoritària però per això mateix tan digna i lloable, i un fanzine que pretenga parlar de la utopia no pot deixar de comptar amb ells.
Amb aquest article es planteja la possibilitat de parlar amb ells i establir potser un primer vincle per a col·laboracions futures. En principi, aquesta era la meua idea, per a parlar-ne a la propera reunió. Fa un temps vaig començar a estudiar esperanto i vaig coneixer en Berlin alguns dels esperantistes valencians i catalans, podria fer algun contacte i que hem donàren referències i webgràfia per a completar el article i donar suport a la seua utopia. Si algú està interessat en aquest tema, o té contactes dins del moviment esperantista, podríem posar-nos en contacte per a desenvolupar millor tot el tema.
Nemrod, Alexandre Magne, Dr. Zamenhof
Per a aquesta secció he pensat fer un assaig sobre la construcció de la Torre de Babel, que amés encaixaria amb la idea principal del número (La Utopia). La meua intenció es presentar el que va suposar la construcció de la Torre de Babel a les diferents concepcions de la historia, presentant-la sempre com un objectiu mai assolit.
Nemrod, el rei bíblic que apareix a la Gènesis, primer impulsor de la construcció de la Torre, representaria en primer lloc la arrogància humana front al poder omnímode de Déu. Suposaria, com el mite de Prometeu, la lluita de la humanitat per a recuperar la seua essència alienada per la projecció ideològica del concepte de perfecció en Déu (tesi de Feuerbach). Ací, només la humanitat unida pot arribar a crear una construcció que arribe al cel (simbolisme de la divinitat). La fractura lingüística apareix com la sanció divina enviada mitjançant els arcàngels per a que la humanitat, confosa per la seua propia diversitat i complexitat no sapiga auto-gestionar-se, i quede per sempre perduda a les lluites d’uns contra els altres. La diversitat es presenta com a handicap, incidint en el factor de l’alteritat com a aspecte més significatiu.
Alexandre Magne també es va plantejar reconstruir la Torre de Babel en arribar a Babilonia, segurament boig de poder després d’haver conquerit tot Àsia. En aquest cas, el intent significa la divinització del emperador, la efígie del individu coronant el món. Aquesta volta la divinitat de la humanitat com a tal es usurpada per el poder polític, militar, i religiós del màxim emperador.
Però al mateix temps, els savis grecs colonitzats (principalment Aristòtil, el seu tutor) van saber vore en la conquesta la oportunitat per a expandir la seva filosofia arreu del món. S’entra així en una de les etapes més interessants de l’art clàssic: l’etapa helenística, on les guerres púniques suposaven el fi de la seua civilització tal com l’havien conegut sempre. La por còsmica generada per aquesta fita històrica va fer que pergueren la confiança en els seus Déus, es tracta el tema del pathos, l’angúnia de la humanitat al sentir-se sola a l’univers i vore’s obligada a funcionar per si mateixa (Laocont i els seus fills).
L’imperi alexandrí apareixeria com el caos que trenca un ordre preestablert, una solució precària i subsidiària de gestió de la diversitat humana. Alexandre també aliena la humanitat del món, però es un primer pas que si més no, ha aconseguit eliminar la presència d’entitats transcendents (Déus) que ignoraven la riquesa intrínseca de l’esser humà.
I com última etapa, el Dr. Zamenhof, un simple oculista polonès, que en vista de la cacofonia lingüística producte de la immigració obrera que es vivia a la seua ciutat, va tindre la lògica idea de inventar un idioma universal: L’esperanto. La idea, utòpica per antonomàsia, era aconseguir la comprensió mútua de tots els pobles de la terra sense la discriminació que suposaria utilitzar un idioma preexistent com a llegua franca. És, com sempre a suposat la idea de la Torre de Babel, l’objectiu de construir un sostre on la humanitat puga viure plegada sense que tinga que esser sotmesa a un poder aliè, sense renunciar a tota la seua riquesa i diversitat.
Avui, es pot dir que l’esperanto haja esdevingut un fracàs definitiu? Bé, el pragmatisme de la societat de consum i l’utilitarisme del mercat han aconseguit que gran part del món pense així, fent que la primera opció lògica al moment d’aprendre un idioma siga un dels majoritaris: anglès, francès, espanyol... Tot i així, encara avui en dia existeixen milers de associacions i colectius esperantistes arreu del món. La presència d’aquestos a la nostra ciutat és molt minoritària però per això mateix tan digna i lloable, i un fanzine que pretenga parlar de la utopia no pot deixar de comptar amb ells.
Amb aquest article es planteja la possibilitat de parlar amb ells i establir potser un primer vincle per a col·laboracions futures. En principi, aquesta era la meua idea, per a parlar-ne a la propera reunió. Fa un temps vaig començar a estudiar esperanto i vaig coneixer en Berlin alguns dels esperantistes valencians i catalans, podria fer algun contacte i que hem donàren referències i webgràfia per a completar el article i donar suport a la seua utopia. Si algú està interessat en aquest tema, o té contactes dins del moviment esperantista, podríem posar-nos en contacte per a desenvolupar millor tot el tema.
Gracies.
P.D: Per cert, totes les dades històriques les cite de memòria, es possible que hi haja prou errades. Corregiu-me si veieu cap cossa.
No hay comentarios:
Publicar un comentario