BABEL

Més o menys ací va el que tenia pensat. Potser encara li faça modificacions. Ix pàgina i mija, però l'hauré de retallar per algún lloc.

LA TORRE DE BABEL

Nemrod, Alexandre Magne, Dr. Zamenhof

Pensem en la Torre de Babel com un dels grans objectius de la humanitat que mai arribaren a asolir-se per complet. Es una de les aspiracions – potser l’aspiració – més importants de la humanitat com a conjunt, però encara mai hem arribat a vore el terminat el zigurat. Anhel al que encara no hem arribat, escoltarem veus que diuran que es impossible, que es utòpic. Nosaltres, amb la idea que hem mantés fins ara, pensem que no per no haver-se donat encara estem condemnats a fracassar sempre, pensem que el somni de Babel sens dubte ajudarà a provar noves maneres d’alçar-nos tots plegats i tocar, amb les mans, el cel.
Però no és només una obra arquitectònica el que es planteja quan pensem en Babel, és un mite, i com tot mite aparegué per a donar resposta a alguna incògnita que tots sentíem, que tots sentim quan escoltem parlar-ne. Però també com tot mite arrossegat pel fluir de la història, el seu significat a anat mutant amb el temps; sempre mantenint un fons constant.

El primer que es va escriure sobre la torre el trobem, com no, a la gènesi. Nemrod, rei bíblic i gegant, va mirar el caos on la seua gent vivia i penava errant pels deserts de pols i va pensar que no, que tots junts trobaríem sens dubte la millor manera per a alçar-se sobre tot aquell dolor que se’ls havia imposat des de la serp i la poma. Ea, va dir, visquem tots plegats baix un gran sostre i alcem un torre que arribarà al cel, que arribarà a Déu. Nosaltres, units, serem Déu, va dir.
Ah, arrogància!, clamaren els arcàngels, i el mateix poder que els havia creat va fer que l’home caigués d’un pedestal que no li pertocava. La sanció divina: cacofonia lingüística, i Nemrod afonat eternament al pou dels gegants sense parlar cap llengua coneguda. Confusió inevitable entre els homes mortals, que acceptaren el càstig i baixaren el cap, baixarem el cap i continuarem creient que la humanitat estava per sempre confinada a la terra i si no podíem pujar al paradís – un hipotètic paradís que hauria de ser millor que el que ací teníem – seria per culpa de ser cadascú diferent del altre. Eixa va ser la nostra pena: la diversitat.

Aquest mite bíblic va arribar més tard a les oïdes d’Alexandre Magne, que després de conquerir mig món conegut va arribar a les ruïnes de Babilònia i va pensar que no havia res que ell no poguera fer. La humanitat havia de viure plegada, sí, perque tots són igualment febles, tots igualats en la condició de súbdits del rei, l’emperador, el faraó, l’home-déu. La efígie divinitzada sobreposant-se a les lleis terrenes, matant els déus per suplantar-los i usurpar-les son poder.
Mentre, als pobles sotmesos caigué tota idea prèvia. Amb l’avenç dels cascos de Bucèfal la cosmovisió que suposava la existència d’un ordre superior als homes caigué. A les polis gregues, l’art reflectia aquest sentiment d’orfandat espiritual, del pathos, Laocont i els seus fills lluitaven per lliurar-se de les serps d’ahir però encara mig ofegats i amb un futur incert. L’art grec prenia d’altres pobles tècniques noves per expressar un nou present. I al mateix temps l’anciana saviesa d’Aristòtil travessava fronteres abans insuperables vehiculades per la espassa de Alexandre. Encara subjugats, però en un nou context que començava a fer possible la comunicació.
El intent alexandrí de reconstruir la Torre també va fracassar. Aquest cop no varen ser arcàngels mitològics els que castigaren la seua arrogància: simplement la realitat, la seua humana condició el va trair al postrem moment. Com a mortal, se li va esgotar el temps i un cop mort, ningú va gosar enfrontar-se a la construcció que va matar Alexandre Magne. L’individu, aïllat, és incapaç d’afrontar reptes més grans que una vida. Sols mai arribarem a Déu.

Ara que hem començat a interpretar el símbol de Babel, trobem molt més proper un últim intent. Sent la confusió de llengües la sanció aliena, l’impediment per trobar definitivament el caràcter diví de la humanitat, només quan tots siguem capaços de comprendre’ns de forma igualitària, podrem començar a treballar, aprofitant per fi la diversitat com riquesa i no com a càstig. Assumint el que som.
Per això considerem l’intent del Dr. Zamenhof com el darrer esforç per alçar la Torre de Babel, la cassa on la humanitat viurà plegada i arribarà al cel. L’esperanto, la llengua universal creada amb l’objectiu de que treballadors de tot el món pogueren parlar entre ells sense que cap dels seus idiomes fos imposat als altres.
Si aquesta idea utòpica no ha arribat a funcionar avui es simplement perquè hem pensat que no podia ser possible. Com sempre, ens digueren que la utopia era un no-lloc, i tots el creguérem sense més, assumint que el més útil per a mi mateix era l’únic que importava, eludint responsabilitats. No podem canviar res d’un en un, i ara mateix, el millor és aprendre anglès. Racionalment hem decidit fer primer el més pragmàtic, allò més útil, però sense adonar-nos que la comunicació amb igualtat de drets ha de ser per força l’eina més útil, la única via possible per que cada persona i cada poble aporte el millor de sí al col·lectiu humanitat. La única manera de treballar plegats, de viure plegats.

GRANDES FRACASOS: LA TORRE DE BABEL I EL ESPERANTO

LA TORRE DE BABEL
Nemrod, Alexandre Magne, Dr. Zamenhof

Per a aquesta secció he pensat fer un assaig sobre la construcció de la Torre de Babel, que amés encaixaria amb la idea principal del número (La Utopia). La meua intenció es presentar el que va suposar la construcció de la Torre de Babel a les diferents concepcions de la historia, presentant-la sempre com un objectiu mai assolit.

Nemrod, el rei bíblic que apareix a la Gènesis, primer impulsor de la construcció de la Torre, representaria en primer lloc la arrogància humana front al poder omnímode de Déu. Suposaria, com el mite de Prometeu, la lluita de la humanitat per a recuperar la seua essència alienada per la projecció ideològica del concepte de perfecció en Déu (tesi de Feuerbach). Ací, només la humanitat unida pot arribar a crear una construcció que arribe al cel (simbolisme de la divinitat). La fractura lingüística apareix com la sanció divina enviada mitjançant els arcàngels per a que la humanitat, confosa per la seua propia diversitat i complexitat no sapiga auto-gestionar-se, i quede per sempre perduda a les lluites d’uns contra els altres. La diversitat es presenta com a handicap, incidint en el factor de l’alteritat com a aspecte més significatiu.

Alexandre Magne també es va plantejar reconstruir la Torre de Babel en arribar a Babilonia, segurament boig de poder després d’haver conquerit tot Àsia. En aquest cas, el intent significa la divinització del emperador, la efígie del individu coronant el món. Aquesta volta la divinitat de la humanitat com a tal es usurpada per el poder polític, militar, i religiós del màxim emperador.
Però al mateix temps, els savis grecs colonitzats (principalment Aristòtil, el seu tutor) van saber vore en la conquesta la oportunitat per a expandir la seva filosofia arreu del món. S’entra així en una de les etapes més interessants de l’art clàssic: l’etapa helenística, on les guerres púniques suposaven el fi de la seua civilització tal com l’havien conegut sempre. La por còsmica generada per aquesta fita històrica va fer que pergueren la confiança en els seus Déus, es tracta el tema del pathos, l’angúnia de la humanitat al sentir-se sola a l’univers i vore’s obligada a funcionar per si mateixa (Laocont i els seus fills).
L’imperi alexandrí apareixeria com el caos que trenca un ordre preestablert, una solució precària i subsidiària de gestió de la diversitat humana. Alexandre també aliena la humanitat del món, però es un primer pas que si més no, ha aconseguit eliminar la presència d’entitats transcendents (Déus) que ignoraven la riquesa intrínseca de l’esser humà.

I com última etapa, el Dr. Zamenhof, un simple oculista polonès, que en vista de la cacofonia lingüística producte de la immigració obrera que es vivia a la seua ciutat, va tindre la lògica idea de inventar un idioma universal: L’esperanto. La idea, utòpica per antonomàsia, era aconseguir la comprensió mútua de tots els pobles de la terra sense la discriminació que suposaria utilitzar un idioma preexistent com a llegua franca. És, com sempre a suposat la idea de la Torre de Babel, l’objectiu de construir un sostre on la humanitat puga viure plegada sense que tinga que esser sotmesa a un poder aliè, sense renunciar a tota la seua riquesa i diversitat.
Avui, es pot dir que l’esperanto haja esdevingut un fracàs definitiu? Bé, el pragmatisme de la societat de consum i l’utilitarisme del mercat han aconseguit que gran part del món pense així, fent que la primera opció lògica al moment d’aprendre un idioma siga un dels majoritaris: anglès, francès, espanyol... Tot i així, encara avui en dia existeixen milers de associacions i colectius esperantistes arreu del món. La presència d’aquestos a la nostra ciutat és molt minoritària però per això mateix tan digna i lloable, i un fanzine que pretenga parlar de la utopia no pot deixar de comptar amb ells.

Amb aquest article es planteja la possibilitat de parlar amb ells i establir potser un primer vincle per a col·laboracions futures. En principi, aquesta era la meua idea, per a parlar-ne a la propera reunió. Fa un temps vaig començar a estudiar esperanto i vaig coneixer en Berlin alguns dels esperantistes valencians i catalans, podria fer algun contacte i que hem donàren referències i webgràfia per a completar el article i donar suport a la seua utopia. Si algú està interessat en aquest tema, o té contactes dins del moviment esperantista, podríem posar-nos en contacte per a desenvolupar millor tot el tema.

Gracies.

P.D: Per cert, totes les dades històriques les cite de memòria, es possible que hi haja prou errades. Corregiu-me si veieu cap cossa.