Las elecciones del 27 de diciembre en Kenia están dejando un rastro de sangre por todo el país. El Partido de Unidad Africana que gobierna desde 2002, con Mwai Kibaki a la cabeza, se declaró vencedor de las elecciones con su propio recuento. La oposición y los observadores internacionales rechazaron esa decisión por las claras sospechas de fraude que sobrevolaban las elecciones. Los partidarios de la oposición representada por el Movimiento Democrático Naranja, dirigido por Raila Odinga, se han echado a las calles para protestar por la estafa democrática. Una iglesia ha sido incendiada en la ciudad de Eldoret lo que ha causado la muerte de 35 miembros de la etnia kikuyu. Kibaki forma parte de esta tribu que representa el 22% de la población, y que siempre ha poseído la mayoría de recursos en Kenia. Después de diez días, han muerto ya 300 personas, y el país está a las puertas de una guerra civil. La presión internacional no está siendo demasiado fuerte, aunque parece que Kibaki está dispuesto a negociar. La oposición no quiere una negociación, sino su dimisión.
Esta es la información que dispone el individuo al ingerir su menú de noticias diarias. Sin embargo, detrás de esta simple información existe otra historia, otro modo de ver lo sucedido en vez de descontextualizar los conflictos como hacen la mayoría de periódicos y telediarios.
Los países africanos siguen colonizados económicamente por los países occidentales con numerosas empresas que extraen las riquezas del continente más rico del planeta con el beneplácito de sus dirigentes, a menudo títeres, que se llenan los bolsillos. Mientras los ciudadanos malviven en condiciones infrahumanas, en ciudades con superpoblación, sin infraestructuras estatales. El imperialismo de los siglos XIX y XX no sólo ha dejado este sometimiento económico que impide desarrollar las economías nacionales sino que sentó las bases de un subdesarrollo político y estructural que en el presente y en el pasado ha sido la consecuencia de tantos conflictos. Este subdesarrollo se debe a la imposición de la democracia y a la delimitación fronteriza.
En 1884, el Imperio Alemán, el Imperio Austrohúngaro, Bélgica, Dinamarca, el Imperio Otomano, España, Estados Unidos, Francia, Reino Unido, Italia, Países Bajos, Portugal, Rusia y Suecia se reúnen en la Conferencia de Berlín con la supuesta intención de eliminar el tráfico de esclavos en África. La cuestión a tratar eran las disputas que suponía la expansión colonial en el continente negro. Lo que realmente sucedió en aquella reunión fue el reparto del continente africano por áreas de influencia, pudiendo colonizar un territorio si se ocupaba la costa de éste. Este trazado de fronteras se hizo sin importar la distribución de la población, la distribución de los recursos naturales ni cuestiones culturales. El continente africano, por aquel entonces, estaba organizado en sociedades tribales. El intento de unir a diferentes tribus bajo un mismo territorio, con un mismo gobierno, ha resultado desastroso para la estabilidad de los países. Los conflictos por el control de los recursos son continuos entre las tribus porque no sienten una unidad nacional. Motivos económicos y políticos son con frecuencia el origen de los enfrentamientos entre tribus. La disputa por el poder no está canalizada por las vías democráticas, sino que el machete y las balas son la solución final. La fragilidad de unas democracias impuestas como si fuesen un modelo único y perfecto para todos los países del mundo, está pasando factura en África, y el montante final no es en dólares, sino en muertos.
Las salidas se agotan. Kenia, como tantos otros países, cuenta con multitud de etnias. Así se distribuye la población: kikuyu 22%, luhya 14%, luo 13%, kalenjin 15%, kamba 11%, kisii 6%, meru 6%, otros grupos africanos 12%. Kibaki cuenta además con la policía y al ejército para contrarrestar las manifestaciones de la oposición. Los disturbios se suceden día a día. África no sólo debe enfrentarse al yugo económico impuesto por los países occidentales, sino a la herencia fronteriza que dejaron los colonizadores trazando sobre el mapa líneas geométricas. Los Estados artificiales y sus correspondientes sociedades sin cohesión son de creación occidental, y suponen una barrera para el desarrollo político de estos países para intentar defenderse de la dominación económica.
En un tablero de ajedrez hay 64 casillas de ajedrez, 32 fichas en juego, blancas y negras. ¿Hay partida? Mueven negras.
sábado, 5 de enero de 2008
viernes, 28 de diciembre de 2007
BABEL
Més o menys ací va el que tenia pensat. Potser encara li faça modificacions. Ix pàgina i mija, però l'hauré de retallar per algún lloc.
LA TORRE DE BABEL
Nemrod, Alexandre Magne, Dr. Zamenhof
Pensem en la Torre de Babel com un dels grans objectius de la humanitat que mai arribaren a asolir-se per complet. Es una de les aspiracions – potser l’aspiració – més importants de la humanitat com a conjunt, però encara mai hem arribat a vore el terminat el zigurat. Anhel al que encara no hem arribat, escoltarem veus que diuran que es impossible, que es utòpic. Nosaltres, amb la idea que hem mantés fins ara, pensem que no per no haver-se donat encara estem condemnats a fracassar sempre, pensem que el somni de Babel sens dubte ajudarà a provar noves maneres d’alçar-nos tots plegats i tocar, amb les mans, el cel.
Però no és només una obra arquitectònica el que es planteja quan pensem en Babel, és un mite, i com tot mite aparegué per a donar resposta a alguna incògnita que tots sentíem, que tots sentim quan escoltem parlar-ne. Però també com tot mite arrossegat pel fluir de la història, el seu significat a anat mutant amb el temps; sempre mantenint un fons constant.
El primer que es va escriure sobre la torre el trobem, com no, a la gènesi. Nemrod, rei bíblic i gegant, va mirar el caos on la seua gent vivia i penava errant pels deserts de pols i va pensar que no, que tots junts trobaríem sens dubte la millor manera per a alçar-se sobre tot aquell dolor que se’ls havia imposat des de la serp i la poma. Ea, va dir, visquem tots plegats baix un gran sostre i alcem un torre que arribarà al cel, que arribarà a Déu. Nosaltres, units, serem Déu, va dir.
Ah, arrogància!, clamaren els arcàngels, i el mateix poder que els havia creat va fer que l’home caigués d’un pedestal que no li pertocava. La sanció divina: cacofonia lingüística, i Nemrod afonat eternament al pou dels gegants sense parlar cap llengua coneguda. Confusió inevitable entre els homes mortals, que acceptaren el càstig i baixaren el cap, baixarem el cap i continuarem creient que la humanitat estava per sempre confinada a la terra i si no podíem pujar al paradís – un hipotètic paradís que hauria de ser millor que el que ací teníem – seria per culpa de ser cadascú diferent del altre. Eixa va ser la nostra pena: la diversitat.
Aquest mite bíblic va arribar més tard a les oïdes d’Alexandre Magne, que després de conquerir mig món conegut va arribar a les ruïnes de Babilònia i va pensar que no havia res que ell no poguera fer. La humanitat havia de viure plegada, sí, perque tots són igualment febles, tots igualats en la condició de súbdits del rei, l’emperador, el faraó, l’home-déu. La efígie divinitzada sobreposant-se a les lleis terrenes, matant els déus per suplantar-los i usurpar-les son poder.
Mentre, als pobles sotmesos caigué tota idea prèvia. Amb l’avenç dels cascos de Bucèfal la cosmovisió que suposava la existència d’un ordre superior als homes caigué. A les polis gregues, l’art reflectia aquest sentiment d’orfandat espiritual, del pathos, Laocont i els seus fills lluitaven per lliurar-se de les serps d’ahir però encara mig ofegats i amb un futur incert. L’art grec prenia d’altres pobles tècniques noves per expressar un nou present. I al mateix temps l’anciana saviesa d’Aristòtil travessava fronteres abans insuperables vehiculades per la espassa de Alexandre. Encara subjugats, però en un nou context que començava a fer possible la comunicació.
El intent alexandrí de reconstruir la Torre també va fracassar. Aquest cop no varen ser arcàngels mitològics els que castigaren la seua arrogància: simplement la realitat, la seua humana condició el va trair al postrem moment. Com a mortal, se li va esgotar el temps i un cop mort, ningú va gosar enfrontar-se a la construcció que va matar Alexandre Magne. L’individu, aïllat, és incapaç d’afrontar reptes més grans que una vida. Sols mai arribarem a Déu.
Ara que hem començat a interpretar el símbol de Babel, trobem molt més proper un últim intent. Sent la confusió de llengües la sanció aliena, l’impediment per trobar definitivament el caràcter diví de la humanitat, només quan tots siguem capaços de comprendre’ns de forma igualitària, podrem començar a treballar, aprofitant per fi la diversitat com riquesa i no com a càstig. Assumint el que som.
Per això considerem l’intent del Dr. Zamenhof com el darrer esforç per alçar la Torre de Babel, la cassa on la humanitat viurà plegada i arribarà al cel. L’esperanto, la llengua universal creada amb l’objectiu de que treballadors de tot el món pogueren parlar entre ells sense que cap dels seus idiomes fos imposat als altres.
Si aquesta idea utòpica no ha arribat a funcionar avui es simplement perquè hem pensat que no podia ser possible. Com sempre, ens digueren que la utopia era un no-lloc, i tots el creguérem sense més, assumint que el més útil per a mi mateix era l’únic que importava, eludint responsabilitats. No podem canviar res d’un en un, i ara mateix, el millor és aprendre anglès. Racionalment hem decidit fer primer el més pragmàtic, allò més útil, però sense adonar-nos que la comunicació amb igualtat de drets ha de ser per força l’eina més útil, la única via possible per que cada persona i cada poble aporte el millor de sí al col·lectiu humanitat. La única manera de treballar plegats, de viure plegats.
Nemrod, Alexandre Magne, Dr. Zamenhof
Pensem en la Torre de Babel com un dels grans objectius de la humanitat que mai arribaren a asolir-se per complet. Es una de les aspiracions – potser l’aspiració – més importants de la humanitat com a conjunt, però encara mai hem arribat a vore el terminat el zigurat. Anhel al que encara no hem arribat, escoltarem veus que diuran que es impossible, que es utòpic. Nosaltres, amb la idea que hem mantés fins ara, pensem que no per no haver-se donat encara estem condemnats a fracassar sempre, pensem que el somni de Babel sens dubte ajudarà a provar noves maneres d’alçar-nos tots plegats i tocar, amb les mans, el cel.
Però no és només una obra arquitectònica el que es planteja quan pensem en Babel, és un mite, i com tot mite aparegué per a donar resposta a alguna incògnita que tots sentíem, que tots sentim quan escoltem parlar-ne. Però també com tot mite arrossegat pel fluir de la història, el seu significat a anat mutant amb el temps; sempre mantenint un fons constant.
El primer que es va escriure sobre la torre el trobem, com no, a la gènesi. Nemrod, rei bíblic i gegant, va mirar el caos on la seua gent vivia i penava errant pels deserts de pols i va pensar que no, que tots junts trobaríem sens dubte la millor manera per a alçar-se sobre tot aquell dolor que se’ls havia imposat des de la serp i la poma. Ea, va dir, visquem tots plegats baix un gran sostre i alcem un torre que arribarà al cel, que arribarà a Déu. Nosaltres, units, serem Déu, va dir.
Ah, arrogància!, clamaren els arcàngels, i el mateix poder que els havia creat va fer que l’home caigués d’un pedestal que no li pertocava. La sanció divina: cacofonia lingüística, i Nemrod afonat eternament al pou dels gegants sense parlar cap llengua coneguda. Confusió inevitable entre els homes mortals, que acceptaren el càstig i baixaren el cap, baixarem el cap i continuarem creient que la humanitat estava per sempre confinada a la terra i si no podíem pujar al paradís – un hipotètic paradís que hauria de ser millor que el que ací teníem – seria per culpa de ser cadascú diferent del altre. Eixa va ser la nostra pena: la diversitat.
Aquest mite bíblic va arribar més tard a les oïdes d’Alexandre Magne, que després de conquerir mig món conegut va arribar a les ruïnes de Babilònia i va pensar que no havia res que ell no poguera fer. La humanitat havia de viure plegada, sí, perque tots són igualment febles, tots igualats en la condició de súbdits del rei, l’emperador, el faraó, l’home-déu. La efígie divinitzada sobreposant-se a les lleis terrenes, matant els déus per suplantar-los i usurpar-les son poder.
Mentre, als pobles sotmesos caigué tota idea prèvia. Amb l’avenç dels cascos de Bucèfal la cosmovisió que suposava la existència d’un ordre superior als homes caigué. A les polis gregues, l’art reflectia aquest sentiment d’orfandat espiritual, del pathos, Laocont i els seus fills lluitaven per lliurar-se de les serps d’ahir però encara mig ofegats i amb un futur incert. L’art grec prenia d’altres pobles tècniques noves per expressar un nou present. I al mateix temps l’anciana saviesa d’Aristòtil travessava fronteres abans insuperables vehiculades per la espassa de Alexandre. Encara subjugats, però en un nou context que començava a fer possible la comunicació.
El intent alexandrí de reconstruir la Torre també va fracassar. Aquest cop no varen ser arcàngels mitològics els que castigaren la seua arrogància: simplement la realitat, la seua humana condició el va trair al postrem moment. Com a mortal, se li va esgotar el temps i un cop mort, ningú va gosar enfrontar-se a la construcció que va matar Alexandre Magne. L’individu, aïllat, és incapaç d’afrontar reptes més grans que una vida. Sols mai arribarem a Déu.
Ara que hem començat a interpretar el símbol de Babel, trobem molt més proper un últim intent. Sent la confusió de llengües la sanció aliena, l’impediment per trobar definitivament el caràcter diví de la humanitat, només quan tots siguem capaços de comprendre’ns de forma igualitària, podrem començar a treballar, aprofitant per fi la diversitat com riquesa i no com a càstig. Assumint el que som.
Per això considerem l’intent del Dr. Zamenhof com el darrer esforç per alçar la Torre de Babel, la cassa on la humanitat viurà plegada i arribarà al cel. L’esperanto, la llengua universal creada amb l’objectiu de que treballadors de tot el món pogueren parlar entre ells sense que cap dels seus idiomes fos imposat als altres.
Si aquesta idea utòpica no ha arribat a funcionar avui es simplement perquè hem pensat que no podia ser possible. Com sempre, ens digueren que la utopia era un no-lloc, i tots el creguérem sense més, assumint que el més útil per a mi mateix era l’únic que importava, eludint responsabilitats. No podem canviar res d’un en un, i ara mateix, el millor és aprendre anglès. Racionalment hem decidit fer primer el més pragmàtic, allò més útil, però sense adonar-nos que la comunicació amb igualtat de drets ha de ser per força l’eina més útil, la única via possible per que cada persona i cada poble aporte el millor de sí al col·lectiu humanitat. La única manera de treballar plegats, de viure plegats.
martes, 25 de diciembre de 2007
Dos cosillas desde Vigo
Dos cosillas que han caído en mis manos casi por casualidad:
La primera es un foro de debate sobre la utopía que se ha montado en un bar de Vigo en el que aparecí sin saber muy bien por qué. Las ideas las trasladan a un foro de internet. Mola ver cómo mucha gente insospechadamente se interesa por asuntos que también nos preocupan, no son sólo rayadas nuestras.
http://utopiaforo.blogspot.com
La otra es un recorte del diario personal de John Stuart Mill, sobre las alucinaciones y las ilusiones (más o menos utopías). Creo que es interesante, sobre todo por venir de quien viene, pragmático, utilitarista, científico, sabio.
Aquellos que piensan que han sido llamados, en nombre de la verdad, a hacer la guerra contra las ilusiones, no perciben la distinción entre una ilusión y una alucinación. Una alucinación es una opinión errónea –es creer en una cosa que no existe. Una ilusión, por el contrario, es asunto exclusivo del sentimiento, y puede vivir separada por completo de la alucinación. Consiste en extraer de un concepto que se sabe que no es verdadero, pero que es mejor que la verdad, el mismo beneficio para los sentimientos que se derivaría de dicha concepción si esta fuera una realidad.
JOHN STUART MILL, Diario. 11 de enero de 1854
La primera es un foro de debate sobre la utopía que se ha montado en un bar de Vigo en el que aparecí sin saber muy bien por qué. Las ideas las trasladan a un foro de internet. Mola ver cómo mucha gente insospechadamente se interesa por asuntos que también nos preocupan, no son sólo rayadas nuestras.
http://utopiaforo.blogspot.com
La otra es un recorte del diario personal de John Stuart Mill, sobre las alucinaciones y las ilusiones (más o menos utopías). Creo que es interesante, sobre todo por venir de quien viene, pragmático, utilitarista, científico, sabio.
Aquellos que piensan que han sido llamados, en nombre de la verdad, a hacer la guerra contra las ilusiones, no perciben la distinción entre una ilusión y una alucinación. Una alucinación es una opinión errónea –es creer en una cosa que no existe. Una ilusión, por el contrario, es asunto exclusivo del sentimiento, y puede vivir separada por completo de la alucinación. Consiste en extraer de un concepto que se sabe que no es verdadero, pero que es mejor que la verdad, el mismo beneficio para los sentimientos que se derivaría de dicha concepción si esta fuera una realidad.
JOHN STUART MILL, Diario. 11 de enero de 1854
lunes, 24 de diciembre de 2007
Paradoja de la utopía factible
Esta es una de mis humildes aportaciones al fanzine. Críticas aceptadas. Consejos agradecidos.
[poema+artículo]
-----------------------------------------------------------
Nota el manejar de hilos.
Movimientos pendulares de cabeza
avanzando, paso a paso,
sobre humeantes casquillos.
Suena a circo y marionetas.
Mira en tus manos
el chasquido.
Escucha la sangre
del último disparo.
Y cuando empiece la función
reverencia ante el espejo:
el yugo del esclavo libre
esconde el látigo de domador.
Enfermo planeta loco, dibuja el dinero las sonrisas. Mundo. Reflejo de nuestras acciones y necesidades individuales, globo inflado globalmente concebido.
Suena extraño abogar por algo mejor. Tenemos lo que merecemos. Tenemos, al fin y al cabo, lo que queremos; lo que hacemos. Cínico asombro. Nadie nos obliga, salvo nosotros.
¿Dónde se exilió la esperanza? Supongo que nos aplastaron el deseo. Los ecos de impotencia son el peor enemigo de los que suspiran. Resulta que ya no hay nada por lo que luchar. Además, de poco va a servir: siempre deciden los mismos, y obrarán como les venga en gana. Es inútil reflexionar. Salida: no la busques, no la hay.
Utopía es, por definición, un lugar inexistente. Es literalmente un imposible. Luego no hay que esforzarse en perseguir una mentira, esa brillante meta, estafa que sólo fomenta escepticismo y frustración. Debemos olvidar aquella imagen del paraíso perdido que mucho promete y después defrauda, hay que desechar esa idea como si se tratase de una estrella que nunca se podrá alcanzar. Demasiado lejos.
Ciegan los astros, baja la mirada. Delante se perfila el futuro.
El destino de toda sociedad es corregirse a si misma. Aprender de los errores. Darle la vuelta a los fracasos, convertirlos en progreso.
Hagamos factibles esas ideas utópicas, arrancando todo lo que tengan de ideal, disipando el aura que consigue, velo embriagador, que las imaginemos como algo realizable. En definitiva, vayamos a lo práctico; destruyamos lo utópico para lograr alcanzarlo.
Paradójico objetivo, el del horizonte quebrado. Que clamen todos los que no quedan contentos. Que griten los desheredados. Se trata de forjar el camino, destruyendo y construyendo, avanzando. Entender la utopía como motor del cambio. Alargados los brazos hacia el mañana.
Invoquemos a las conciencias despiertas, andemos ese primer paso. Devolvamos, con un nostálgico guiño, el poder a la imaginación. Modifiquemos las reglas del juego. Cortemos los hilos, edificando un mundo nuevo.
Soñemos, pero despiertos.
Y entonces sí, el cambio vendrá del sueño.
-----------------------------------------------------------
Ahí queda eso. Nos vemos pronto equipo.
Un saludo.
[poema+artículo]
-----------------------------------------------------------
Nota el manejar de hilos.
Movimientos pendulares de cabeza
avanzando, paso a paso,
sobre humeantes casquillos.
Suena a circo y marionetas.
Mira en tus manos
el chasquido.
Escucha la sangre
del último disparo.
Y cuando empiece la función
reverencia ante el espejo:
el yugo del esclavo libre
esconde el látigo de domador.
Enfermo planeta loco, dibuja el dinero las sonrisas. Mundo. Reflejo de nuestras acciones y necesidades individuales, globo inflado globalmente concebido.
Suena extraño abogar por algo mejor. Tenemos lo que merecemos. Tenemos, al fin y al cabo, lo que queremos; lo que hacemos. Cínico asombro. Nadie nos obliga, salvo nosotros.
¿Dónde se exilió la esperanza? Supongo que nos aplastaron el deseo. Los ecos de impotencia son el peor enemigo de los que suspiran. Resulta que ya no hay nada por lo que luchar. Además, de poco va a servir: siempre deciden los mismos, y obrarán como les venga en gana. Es inútil reflexionar. Salida: no la busques, no la hay.
Utopía es, por definición, un lugar inexistente. Es literalmente un imposible. Luego no hay que esforzarse en perseguir una mentira, esa brillante meta, estafa que sólo fomenta escepticismo y frustración. Debemos olvidar aquella imagen del paraíso perdido que mucho promete y después defrauda, hay que desechar esa idea como si se tratase de una estrella que nunca se podrá alcanzar. Demasiado lejos.
Ciegan los astros, baja la mirada. Delante se perfila el futuro.
El destino de toda sociedad es corregirse a si misma. Aprender de los errores. Darle la vuelta a los fracasos, convertirlos en progreso.
Hagamos factibles esas ideas utópicas, arrancando todo lo que tengan de ideal, disipando el aura que consigue, velo embriagador, que las imaginemos como algo realizable. En definitiva, vayamos a lo práctico; destruyamos lo utópico para lograr alcanzarlo.
Paradójico objetivo, el del horizonte quebrado. Que clamen todos los que no quedan contentos. Que griten los desheredados. Se trata de forjar el camino, destruyendo y construyendo, avanzando. Entender la utopía como motor del cambio. Alargados los brazos hacia el mañana.
Invoquemos a las conciencias despiertas, andemos ese primer paso. Devolvamos, con un nostálgico guiño, el poder a la imaginación. Modifiquemos las reglas del juego. Cortemos los hilos, edificando un mundo nuevo.
Soñemos, pero despiertos.
Y entonces sí, el cambio vendrá del sueño.
-----------------------------------------------------------
Ahí queda eso. Nos vemos pronto equipo.
Un saludo.
domingo, 23 de diciembre de 2007
Cuatro paredes
Cuatro paredes.
Una manda,
otra tortura,
otra consiente,
una calla.
Desordena tu orden,
tu arquitectura mental,
el bien y el mal,
viven de alquiler.
Está al acecho el lunes,
desatascando tuberías,
los lugares comunes,
se llaman utopía.
En el mercado de valores,
baja la esperanza.
Una manda,
otra tortura,
otra consiente,
una calla.
Desordena tu orden,
tu arquitectura mental,
el bien y el mal,
viven de alquiler.
Está al acecho el lunes,
desatascando tuberías,
los lugares comunes,
se llaman utopía.
En el mercado de valores,
baja la esperanza.
miércoles, 19 de diciembre de 2007
Hasta Ahora y
En la reunion del martes 18 (seguimos quedando a las 15:30 en los quintos) pusimos en orden el material del que disponemos hasta ahora, o más o menos en marcha:
UTOPÍA
- "Paradoja de la Utopía factible" (artículo, Yohara)
- "Negar la Utopía" (art., Alfred)
- "Lo que hemos escuchado..." (art., Julio)
- Collage (imagen, Yoh.)
- Varias indeterminadas (fotos, Alfred)
DELITOS
- "Sermón sacrilego en Notre Damm de la internacional situacionista" (Alfred)
GRANDES FRACASOS
- "La torre de Babel" (Julio)
CIUDADES
- Lisboa: "Tres claveles" (Yohara)
DESTRIPAR PUBLICIDAD
Indeterminado (David)
ARTÍCULOS
- "El ejército de reserva" (David)
COMIC
- "El ombligocéntrico" (Nacho)
IDEAS GRÁFICAS
- Varias indeterminadas (NAcho)
Así pues, ya va tomando forma la cosa. Faltaría por decidir el título, de momento optamos simplemente por "Garúa". Además, de las secciones que propusimos quedan algunos
HUECOS LIBRES:
- WHAT IF...?
- SALUD
- 1 DIA EN LA VIDA
- NUEVOS VALORES
- RECOMENDACIONES
- EDITORIAL (colectiva, la haremos entre todos)
Por ir definiendo todo, hemos establecido el martes 8 de enero como "último plazo" para presentación de material, a partir de ahí empezaremos a pensar en maquetar. Así que, todavía estamos a tiempo de incluir todo tipo de propuestas y colaboraciones, secciones libres...
Ale pues, a correr.
UTOPÍA
- "Paradoja de la Utopía factible" (artículo, Yohara)
- "Negar la Utopía" (art., Alfred)
- "Lo que hemos escuchado..." (art., Julio)
- Collage (imagen, Yoh.)
- Varias indeterminadas (fotos, Alfred)
DELITOS
- "Sermón sacrilego en Notre Damm de la internacional situacionista" (Alfred)
GRANDES FRACASOS
- "La torre de Babel" (Julio)
CIUDADES
- Lisboa: "Tres claveles" (Yohara)
DESTRIPAR PUBLICIDAD
Indeterminado (David)
ARTÍCULOS
- "El ejército de reserva" (David)
COMIC
- "El ombligocéntrico" (Nacho)
IDEAS GRÁFICAS
- Varias indeterminadas (NAcho)
Así pues, ya va tomando forma la cosa. Faltaría por decidir el título, de momento optamos simplemente por "Garúa". Además, de las secciones que propusimos quedan algunos
HUECOS LIBRES:
- WHAT IF...?
- SALUD
- 1 DIA EN LA VIDA
- NUEVOS VALORES
- RECOMENDACIONES
- EDITORIAL (colectiva, la haremos entre todos)
Por ir definiendo todo, hemos establecido el martes 8 de enero como "último plazo" para presentación de material, a partir de ahí empezaremos a pensar en maquetar. Así que, todavía estamos a tiempo de incluir todo tipo de propuestas y colaboraciones, secciones libres...
Ale pues, a correr.
lunes, 3 de diciembre de 2007
GRANDES FRACASOS: LA TORRE DE BABEL I EL ESPERANTO
LA TORRE DE BABEL
Nemrod, Alexandre Magne, Dr. Zamenhof
Per a aquesta secció he pensat fer un assaig sobre la construcció de la Torre de Babel, que amés encaixaria amb la idea principal del número (La Utopia). La meua intenció es presentar el que va suposar la construcció de la Torre de Babel a les diferents concepcions de la historia, presentant-la sempre com un objectiu mai assolit.
Nemrod, el rei bíblic que apareix a la Gènesis, primer impulsor de la construcció de la Torre, representaria en primer lloc la arrogància humana front al poder omnímode de Déu. Suposaria, com el mite de Prometeu, la lluita de la humanitat per a recuperar la seua essència alienada per la projecció ideològica del concepte de perfecció en Déu (tesi de Feuerbach). Ací, només la humanitat unida pot arribar a crear una construcció que arribe al cel (simbolisme de la divinitat). La fractura lingüística apareix com la sanció divina enviada mitjançant els arcàngels per a que la humanitat, confosa per la seua propia diversitat i complexitat no sapiga auto-gestionar-se, i quede per sempre perduda a les lluites d’uns contra els altres. La diversitat es presenta com a handicap, incidint en el factor de l’alteritat com a aspecte més significatiu.
Alexandre Magne també es va plantejar reconstruir la Torre de Babel en arribar a Babilonia, segurament boig de poder després d’haver conquerit tot Àsia. En aquest cas, el intent significa la divinització del emperador, la efígie del individu coronant el món. Aquesta volta la divinitat de la humanitat com a tal es usurpada per el poder polític, militar, i religiós del màxim emperador.
Però al mateix temps, els savis grecs colonitzats (principalment Aristòtil, el seu tutor) van saber vore en la conquesta la oportunitat per a expandir la seva filosofia arreu del món. S’entra així en una de les etapes més interessants de l’art clàssic: l’etapa helenística, on les guerres púniques suposaven el fi de la seua civilització tal com l’havien conegut sempre. La por còsmica generada per aquesta fita històrica va fer que pergueren la confiança en els seus Déus, es tracta el tema del pathos, l’angúnia de la humanitat al sentir-se sola a l’univers i vore’s obligada a funcionar per si mateixa (Laocont i els seus fills).
L’imperi alexandrí apareixeria com el caos que trenca un ordre preestablert, una solució precària i subsidiària de gestió de la diversitat humana. Alexandre també aliena la humanitat del món, però es un primer pas que si més no, ha aconseguit eliminar la presència d’entitats transcendents (Déus) que ignoraven la riquesa intrínseca de l’esser humà.
I com última etapa, el Dr. Zamenhof, un simple oculista polonès, que en vista de la cacofonia lingüística producte de la immigració obrera que es vivia a la seua ciutat, va tindre la lògica idea de inventar un idioma universal: L’esperanto. La idea, utòpica per antonomàsia, era aconseguir la comprensió mútua de tots els pobles de la terra sense la discriminació que suposaria utilitzar un idioma preexistent com a llegua franca. És, com sempre a suposat la idea de la Torre de Babel, l’objectiu de construir un sostre on la humanitat puga viure plegada sense que tinga que esser sotmesa a un poder aliè, sense renunciar a tota la seua riquesa i diversitat.
Avui, es pot dir que l’esperanto haja esdevingut un fracàs definitiu? Bé, el pragmatisme de la societat de consum i l’utilitarisme del mercat han aconseguit que gran part del món pense així, fent que la primera opció lògica al moment d’aprendre un idioma siga un dels majoritaris: anglès, francès, espanyol... Tot i així, encara avui en dia existeixen milers de associacions i colectius esperantistes arreu del món. La presència d’aquestos a la nostra ciutat és molt minoritària però per això mateix tan digna i lloable, i un fanzine que pretenga parlar de la utopia no pot deixar de comptar amb ells.
Amb aquest article es planteja la possibilitat de parlar amb ells i establir potser un primer vincle per a col·laboracions futures. En principi, aquesta era la meua idea, per a parlar-ne a la propera reunió. Fa un temps vaig començar a estudiar esperanto i vaig coneixer en Berlin alguns dels esperantistes valencians i catalans, podria fer algun contacte i que hem donàren referències i webgràfia per a completar el article i donar suport a la seua utopia. Si algú està interessat en aquest tema, o té contactes dins del moviment esperantista, podríem posar-nos en contacte per a desenvolupar millor tot el tema.
Nemrod, Alexandre Magne, Dr. Zamenhof
Per a aquesta secció he pensat fer un assaig sobre la construcció de la Torre de Babel, que amés encaixaria amb la idea principal del número (La Utopia). La meua intenció es presentar el que va suposar la construcció de la Torre de Babel a les diferents concepcions de la historia, presentant-la sempre com un objectiu mai assolit.
Nemrod, el rei bíblic que apareix a la Gènesis, primer impulsor de la construcció de la Torre, representaria en primer lloc la arrogància humana front al poder omnímode de Déu. Suposaria, com el mite de Prometeu, la lluita de la humanitat per a recuperar la seua essència alienada per la projecció ideològica del concepte de perfecció en Déu (tesi de Feuerbach). Ací, només la humanitat unida pot arribar a crear una construcció que arribe al cel (simbolisme de la divinitat). La fractura lingüística apareix com la sanció divina enviada mitjançant els arcàngels per a que la humanitat, confosa per la seua propia diversitat i complexitat no sapiga auto-gestionar-se, i quede per sempre perduda a les lluites d’uns contra els altres. La diversitat es presenta com a handicap, incidint en el factor de l’alteritat com a aspecte més significatiu.
Alexandre Magne també es va plantejar reconstruir la Torre de Babel en arribar a Babilonia, segurament boig de poder després d’haver conquerit tot Àsia. En aquest cas, el intent significa la divinització del emperador, la efígie del individu coronant el món. Aquesta volta la divinitat de la humanitat com a tal es usurpada per el poder polític, militar, i religiós del màxim emperador.
Però al mateix temps, els savis grecs colonitzats (principalment Aristòtil, el seu tutor) van saber vore en la conquesta la oportunitat per a expandir la seva filosofia arreu del món. S’entra així en una de les etapes més interessants de l’art clàssic: l’etapa helenística, on les guerres púniques suposaven el fi de la seua civilització tal com l’havien conegut sempre. La por còsmica generada per aquesta fita històrica va fer que pergueren la confiança en els seus Déus, es tracta el tema del pathos, l’angúnia de la humanitat al sentir-se sola a l’univers i vore’s obligada a funcionar per si mateixa (Laocont i els seus fills).
L’imperi alexandrí apareixeria com el caos que trenca un ordre preestablert, una solució precària i subsidiària de gestió de la diversitat humana. Alexandre també aliena la humanitat del món, però es un primer pas que si més no, ha aconseguit eliminar la presència d’entitats transcendents (Déus) que ignoraven la riquesa intrínseca de l’esser humà.
I com última etapa, el Dr. Zamenhof, un simple oculista polonès, que en vista de la cacofonia lingüística producte de la immigració obrera que es vivia a la seua ciutat, va tindre la lògica idea de inventar un idioma universal: L’esperanto. La idea, utòpica per antonomàsia, era aconseguir la comprensió mútua de tots els pobles de la terra sense la discriminació que suposaria utilitzar un idioma preexistent com a llegua franca. És, com sempre a suposat la idea de la Torre de Babel, l’objectiu de construir un sostre on la humanitat puga viure plegada sense que tinga que esser sotmesa a un poder aliè, sense renunciar a tota la seua riquesa i diversitat.
Avui, es pot dir que l’esperanto haja esdevingut un fracàs definitiu? Bé, el pragmatisme de la societat de consum i l’utilitarisme del mercat han aconseguit que gran part del món pense així, fent que la primera opció lògica al moment d’aprendre un idioma siga un dels majoritaris: anglès, francès, espanyol... Tot i així, encara avui en dia existeixen milers de associacions i colectius esperantistes arreu del món. La presència d’aquestos a la nostra ciutat és molt minoritària però per això mateix tan digna i lloable, i un fanzine que pretenga parlar de la utopia no pot deixar de comptar amb ells.
Amb aquest article es planteja la possibilitat de parlar amb ells i establir potser un primer vincle per a col·laboracions futures. En principi, aquesta era la meua idea, per a parlar-ne a la propera reunió. Fa un temps vaig començar a estudiar esperanto i vaig coneixer en Berlin alguns dels esperantistes valencians i catalans, podria fer algun contacte i que hem donàren referències i webgràfia per a completar el article i donar suport a la seua utopia. Si algú està interessat en aquest tema, o té contactes dins del moviment esperantista, podríem posar-nos en contacte per a desenvolupar millor tot el tema.
Gracies.
P.D: Per cert, totes les dades històriques les cite de memòria, es possible que hi haja prou errades. Corregiu-me si veieu cap cossa.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)