LA TORRE DE BABEL
Nemrod, Alexandre Magne, Dr. Zamenhof
Pensem en la Torre de Babel com un dels grans objectius de la humanitat que mai arribaren a asolir-se per complet. Es una de les aspiracions – potser l’aspiració – més importants de la humanitat com a conjunt, però encara mai hem arribat a vore el terminat el zigurat. Anhel al que encara no hem arribat, escoltarem veus que diuran que es impossible, que es utòpic. Nosaltres, amb la idea que hem mantés fins ara, pensem que no per no haver-se donat encara estem condemnats a fracassar sempre, pensem que el somni de Babel sens dubte ajudarà a provar noves maneres d’alçar-nos tots plegats i tocar, amb les mans, el cel.
Però no és només una obra arquitectònica el que es planteja quan pensem en Babel, és un mite, i com tot mite aparegué per a donar resposta a alguna incògnita que tots sentíem, que tots sentim quan escoltem parlar-ne. Però també com tot mite arrossegat pel fluir de la història, el seu significat a anat mutant amb el temps; sempre mantenint un fons constant.
El primer que es va escriure sobre la torre el trobem, com no, a la gènesi. Nemrod, rei bíblic i gegant, va mirar el caos on la seua gent vivia i penava errant pels deserts de pols i va pensar que no, que tots junts trobaríem sens dubte la millor manera per a alçar-se sobre tot aquell dolor que se’ls havia imposat des de la serp i la poma. Ea, va dir, visquem tots plegats baix un gran sostre i alcem un torre que arribarà al cel, que arribarà a Déu. Nosaltres, units, serem Déu, va dir.
Ah, arrogància!, clamaren els arcàngels, i el mateix poder que els havia creat va fer que l’home caigués d’un pedestal que no li pertocava. La sanció divina: cacofonia lingüística, i Nemrod afonat eternament al pou dels gegants sense parlar cap llengua coneguda. Confusió inevitable entre els homes mortals, que acceptaren el càstig i baixaren el cap, baixarem el cap i continuarem creient que la humanitat estava per sempre confinada a la terra i si no podíem pujar al paradís – un hipotètic paradís que hauria de ser millor que el que ací teníem – seria per culpa de ser cadascú diferent del altre. Eixa va ser la nostra pena: la diversitat.
Aquest mite bíblic va arribar més tard a les oïdes d’Alexandre Magne, que després de conquerir mig món conegut va arribar a les ruïnes de Babilònia i va pensar que no havia res que ell no poguera fer. La humanitat havia de viure plegada, sí, perque tots són igualment febles, tots igualats en la condició de súbdits del rei, l’emperador, el faraó, l’home-déu. La efígie divinitzada sobreposant-se a les lleis terrenes, matant els déus per suplantar-los i usurpar-les son poder.
Mentre, als pobles sotmesos caigué tota idea prèvia. Amb l’avenç dels cascos de Bucèfal la cosmovisió que suposava la existència d’un ordre superior als homes caigué. A les polis gregues, l’art reflectia aquest sentiment d’orfandat espiritual, del pathos, Laocont i els seus fills lluitaven per lliurar-se de les serps d’ahir però encara mig ofegats i amb un futur incert. L’art grec prenia d’altres pobles tècniques noves per expressar un nou present. I al mateix temps l’anciana saviesa d’Aristòtil travessava fronteres abans insuperables vehiculades per la espassa de Alexandre. Encara subjugats, però en un nou context que començava a fer possible la comunicació.
El intent alexandrí de reconstruir la Torre també va fracassar. Aquest cop no varen ser arcàngels mitològics els que castigaren la seua arrogància: simplement la realitat, la seua humana condició el va trair al postrem moment. Com a mortal, se li va esgotar el temps i un cop mort, ningú va gosar enfrontar-se a la construcció que va matar Alexandre Magne. L’individu, aïllat, és incapaç d’afrontar reptes més grans que una vida. Sols mai arribarem a Déu.
Ara que hem començat a interpretar el símbol de Babel, trobem molt més proper un últim intent. Sent la confusió de llengües la sanció aliena, l’impediment per trobar definitivament el caràcter diví de la humanitat, només quan tots siguem capaços de comprendre’ns de forma igualitària, podrem començar a treballar, aprofitant per fi la diversitat com riquesa i no com a càstig. Assumint el que som.
Per això considerem l’intent del Dr. Zamenhof com el darrer esforç per alçar la Torre de Babel, la cassa on la humanitat viurà plegada i arribarà al cel. L’esperanto, la llengua universal creada amb l’objectiu de que treballadors de tot el món pogueren parlar entre ells sense que cap dels seus idiomes fos imposat als altres.
Si aquesta idea utòpica no ha arribat a funcionar avui es simplement perquè hem pensat que no podia ser possible. Com sempre, ens digueren que la utopia era un no-lloc, i tots el creguérem sense més, assumint que el més útil per a mi mateix era l’únic que importava, eludint responsabilitats. No podem canviar res d’un en un, i ara mateix, el millor és aprendre anglès. Racionalment hem decidit fer primer el més pragmàtic, allò més útil, però sense adonar-nos que la comunicació amb igualtat de drets ha de ser per força l’eina més útil, la única via possible per que cada persona i cada poble aporte el millor de sí al col·lectiu humanitat. La única manera de treballar plegats, de viure plegats.
Nemrod, Alexandre Magne, Dr. Zamenhof
Pensem en la Torre de Babel com un dels grans objectius de la humanitat que mai arribaren a asolir-se per complet. Es una de les aspiracions – potser l’aspiració – més importants de la humanitat com a conjunt, però encara mai hem arribat a vore el terminat el zigurat. Anhel al que encara no hem arribat, escoltarem veus que diuran que es impossible, que es utòpic. Nosaltres, amb la idea que hem mantés fins ara, pensem que no per no haver-se donat encara estem condemnats a fracassar sempre, pensem que el somni de Babel sens dubte ajudarà a provar noves maneres d’alçar-nos tots plegats i tocar, amb les mans, el cel.
Però no és només una obra arquitectònica el que es planteja quan pensem en Babel, és un mite, i com tot mite aparegué per a donar resposta a alguna incògnita que tots sentíem, que tots sentim quan escoltem parlar-ne. Però també com tot mite arrossegat pel fluir de la història, el seu significat a anat mutant amb el temps; sempre mantenint un fons constant.
El primer que es va escriure sobre la torre el trobem, com no, a la gènesi. Nemrod, rei bíblic i gegant, va mirar el caos on la seua gent vivia i penava errant pels deserts de pols i va pensar que no, que tots junts trobaríem sens dubte la millor manera per a alçar-se sobre tot aquell dolor que se’ls havia imposat des de la serp i la poma. Ea, va dir, visquem tots plegats baix un gran sostre i alcem un torre que arribarà al cel, que arribarà a Déu. Nosaltres, units, serem Déu, va dir.
Ah, arrogància!, clamaren els arcàngels, i el mateix poder que els havia creat va fer que l’home caigués d’un pedestal que no li pertocava. La sanció divina: cacofonia lingüística, i Nemrod afonat eternament al pou dels gegants sense parlar cap llengua coneguda. Confusió inevitable entre els homes mortals, que acceptaren el càstig i baixaren el cap, baixarem el cap i continuarem creient que la humanitat estava per sempre confinada a la terra i si no podíem pujar al paradís – un hipotètic paradís que hauria de ser millor que el que ací teníem – seria per culpa de ser cadascú diferent del altre. Eixa va ser la nostra pena: la diversitat.
Aquest mite bíblic va arribar més tard a les oïdes d’Alexandre Magne, que després de conquerir mig món conegut va arribar a les ruïnes de Babilònia i va pensar que no havia res que ell no poguera fer. La humanitat havia de viure plegada, sí, perque tots són igualment febles, tots igualats en la condició de súbdits del rei, l’emperador, el faraó, l’home-déu. La efígie divinitzada sobreposant-se a les lleis terrenes, matant els déus per suplantar-los i usurpar-les son poder.
Mentre, als pobles sotmesos caigué tota idea prèvia. Amb l’avenç dels cascos de Bucèfal la cosmovisió que suposava la existència d’un ordre superior als homes caigué. A les polis gregues, l’art reflectia aquest sentiment d’orfandat espiritual, del pathos, Laocont i els seus fills lluitaven per lliurar-se de les serps d’ahir però encara mig ofegats i amb un futur incert. L’art grec prenia d’altres pobles tècniques noves per expressar un nou present. I al mateix temps l’anciana saviesa d’Aristòtil travessava fronteres abans insuperables vehiculades per la espassa de Alexandre. Encara subjugats, però en un nou context que començava a fer possible la comunicació.
El intent alexandrí de reconstruir la Torre també va fracassar. Aquest cop no varen ser arcàngels mitològics els que castigaren la seua arrogància: simplement la realitat, la seua humana condició el va trair al postrem moment. Com a mortal, se li va esgotar el temps i un cop mort, ningú va gosar enfrontar-se a la construcció que va matar Alexandre Magne. L’individu, aïllat, és incapaç d’afrontar reptes més grans que una vida. Sols mai arribarem a Déu.
Ara que hem començat a interpretar el símbol de Babel, trobem molt més proper un últim intent. Sent la confusió de llengües la sanció aliena, l’impediment per trobar definitivament el caràcter diví de la humanitat, només quan tots siguem capaços de comprendre’ns de forma igualitària, podrem començar a treballar, aprofitant per fi la diversitat com riquesa i no com a càstig. Assumint el que som.
Per això considerem l’intent del Dr. Zamenhof com el darrer esforç per alçar la Torre de Babel, la cassa on la humanitat viurà plegada i arribarà al cel. L’esperanto, la llengua universal creada amb l’objectiu de que treballadors de tot el món pogueren parlar entre ells sense que cap dels seus idiomes fos imposat als altres.
Si aquesta idea utòpica no ha arribat a funcionar avui es simplement perquè hem pensat que no podia ser possible. Com sempre, ens digueren que la utopia era un no-lloc, i tots el creguérem sense més, assumint que el més útil per a mi mateix era l’únic que importava, eludint responsabilitats. No podem canviar res d’un en un, i ara mateix, el millor és aprendre anglès. Racionalment hem decidit fer primer el més pragmàtic, allò més útil, però sense adonar-nos que la comunicació amb igualtat de drets ha de ser per força l’eina més útil, la única via possible per que cada persona i cada poble aporte el millor de sí al col·lectiu humanitat. La única manera de treballar plegats, de viure plegats.
